Sílvia Companyó Cots

Tècnica de participació i cooperació internacional, infància, adolescència i igualtat a l’Ajuntament de Martorell
scompanyo@martorell.cat • https://www.linkedin.com/in/s%C3%ADlvia-company%C3%B3-cots-5b038137 

Parlem amb Sílvia Companyó Cots per conèixer una mica més qui és i què fa en l’àmbit de la participació a Martorell, què li funciona i què no tant, on s’inspira i allò que ha volgut compartir.

Perquè la participació? 

Vaig començar a l’Ajuntament de Martorell al 2004 com a tècnica de participació i cooperació quan tot just arrancava el boom de la participació. Jo venia del món de la comunicació. Vaig estudiar periodisme i vaig estar treballant en premsa comarcal fins al 2004. Per mi ha estat un salt natural de la comunicació a la participació, perquè la base és la mateixa: escoltar, dialogar i donar veu. El periodisme hauria de fer és donar veu, i la participació és el mateix, donar veu i protagonisme a la ciutadania.

Jo també venia del teixit associatiu (moviment escolta, associacions de veïns, el món de la cooperació internacional…) i per mi era una realitat molt interioritzada. I un cop dins de l’administració amb els anys he anat agafant més responsabilitat i a més de participació i cooperació, vaig portar temes de comunicació també i ara porto temes d’infància, adolescència i igualtat, a més dels agermanaments.

Com és la Marta? 

Jo diria que un tret que em defineix és que, per bé i per mal, sóc un entusiasta.

Això té la part positiva que és difícil esgotar-me, però també a vegades caus una mica en l’idealisme i et costa tornar a tocar de peus a terra.

També crec que soc una persona bastant tastaolletes. Sento la necessitat d’estar constantment explorant, provant coses noves, rebent informacions diferents… 

La monotonia i jo no ens portem molt bé.

Alguna acció recent de la qual n’estiguis especialment contenta?

A Martorell no teníem Consell de dones, ni regidoria com a tal, just arrenquem ara la regidoria d’igualtat i, per tant, calia mobilitzar dones de diferents àmbits per començar.

El punt de partida ha estat una jornada pel dia de la salut de les dones (28 de maig). I el que va començar com una acció puntual, ens ha portat a tenir un grup de dones molt mobilitzades, tant des de la ciutadania com des dels diversos serveis de salut, educació, de l’àmbit social… que ha facilitat desplegar moltes altres accions i avançar molt respecte al Pla d’igualtat. La participació d’aquestes dones les ha portat a teixir complicitats i relacions entre elles que van més enllà de l’activitat que tu fas amb elles.

La veritable participació és això, és crear comunitat, crear tribu. És tenir aquests espais on un participa, però també on se sent reconfortat, que forma part del grup. La pandèmia va posar en evidència fins a quin punt necessitàvem la “xarxa” i les persones per tirar endavant. I ha estat molt motivador i esperançador veure com molts professionals tenen clar ja, que l'única manera de poder sostenir moltes de les qüestions que tenim al davant és a través del treball comunitari.

I estic especialment satisfeta perquè tot això es produeix quan darrere hi ha tot un treball que s’ha fet, que primer no veus, en el qual vas cosint i vas teixint sense acabar de veure la peça acabada fins que de cop…

Ostres! Doncs ja tenim la xarxa bastant feta!

Perquè tu pots tenir molt èxit en una activitat puntual, però després surts al carrer i tot continua igual. En canvi, quan surts de l’activitat veient que el que ha passat sí que té transcendència fora i que es van teixint complicitats entre persones que abans no es coneixien, experimentes aquella sensació que…

Buà! Això sí que ha funcionat. 

No calen gaires més valoracions, ho vius i ho veus.

Sembla una bona estratègia…

Jo crec que el quid de la qüestió va ser enfocar les activitats en un format més vivencial.

En un dels tallers que vam fer s’unia un treball emocional a través del teatre socials amb el coneixement del propi cos. Les dones es van poder desfogar, abocar coses personals i això a més de ser terapèutic, també genera vincle, doncs quan un s’obre això s’encomana als altres. Va ser un taller d’un matí, però a l'acabar aquelles dones no volien marxar. Després encara van fer cafès i coincidien en la necessitat de tenir aquests espais i temps per aturar-se i parlar. I al final l’únic que vam fer nosaltres va ser posar l’espai i alguna tècnica per començar, però la xarxa i el vincle el van teixir elles. 

I és que, és això… És crear vincle. En l’àmbit de la igualtat el concepte que s’utilitza és el de crear tribu. I al final, quan tu tens tribu, et pot fallar tota la resta, però tens una xarxa que et sosté. 

Es tracta d’oferir a la gent el que necessita quan ho necessita. A vegades hi ha propostes que no funcionen perquè no encaixen amb “el seu moment” i, en canvi, quan coincideix en el “moment just”, tu tampoc has de fer gran cosa perquè tot flueix.

Algún truc?

Jo que vinc de cau… els jocs de coneixença, no començar en fred. Però també una cosa molt senzilla que no té per què costar diners, és oferir espais on la gent se senti còmode i això vol dir cuidar petits detalls. Vols un cafè? Un got d’aigua? Que l’espai sigui agradable… A vegades anem massa “de cara a barraca” perquè anem apretats de temps.

Jo mateixa si em paren pel carrer i em pregunten què penso d’alguna cosa… i primer és.. 

Ui! espera, deixa’m situar-me… A vegades en participació fem el mateix, la gent no ha entrat a la sala que ja els estem preguntant ¿Com vols el Martorell de demà? Passem massa de cop, de zero a cent. I els resultats serien molt diferents si ho haguéssim pogut treballar i anar creant aquest “in crescendo” a poc a poc. Però com que a vegades no tenim aquesta possibilitat el que ens pot ajudar és:

1. Crear aquests espais de confiança
2. Començar amb petites dinàmiques de trencar el gel que ajudin a posar el grup “en sintonia”

En la nostra experiència la gent respon molt bé i molt ràpidament. Més del que ho faria jo.

Teniu dificultats a mobilitzar algún col·lectiu?

No és tant un col·lectiu sinó la dificultat de gestionar tanta diversitat. Hi ha certes incompatibilitats de dinàmiques, d’horaris… 

També hi ha una barrera idiomàtica amb persones que venen d’altres països, que s’han posat a treballar sense poder fer un aprenentatge mínim de la llengua i que sovint no surten massa del seu cercle de referència. Però també costa a vegades amb els joves, que tenen les seves pròpies dinàmiques que no encaixen amb persones més grans… 

Seria genial poder treballar amb tots alhora, però primer has de fer una aproximació anant-los a buscar en els seus “llocs naturals”, allà a on ja hi són.

En el cas de les persones nouvingudes, anem als cursos de català, on tenen unes relacions de coneixença, uns referents que fan de pont, i on s’acaba connectant l’aprenentatge de la llengua amb les possibilitats de participació. I en el dels joves també entrem a poc a poc, potser a través d’una activitat que ja fan, creant un clima de confiança.

Però el principal repte que tenim en la Participació és, en realitat, intern. Perquè és molt complicat fer permeable els canvis en l’estructura i maneres de funcionar de l’administració. A vegades et trobes companys que et diuen:

- Si el que diuen estar molt bé, però com ho fem? 

Aquest és el gran repte doncs?

Si perquè pot generar molta frustració, quan després de demanar la implicació a la gent, a vegades les formes de fer de l’administració van en sentit contrari del que s’espera.

Arribar a la gent és un tema de temps i recursos. Si tens temps i recursos jo veig més fàcil arribar als diversos col·lectius que no pas resoldre aquesta dificultat d’encaix, doncs des de l’àmbit municipal, la capacitat de modificar el sistema o com funcionen les administracions és mínima. I aquí és on per mi hi ha més frustració.

Davant d’aquest repte, què us ajuda a avançar?

Una de les coses que ajuden, tant en l’àmbit de la participació com en la resta, és ser honest i dir fins on podem arribar i fins on no podem. No demanar a la gent “Com vols Martorell demà?” sense dir-li que hi ha qüestions que no depenen de l’Ajuntament p.e.

L’administració en els darrers anys està fent un canvi en aquest sentit. Abans no explicava certes coses perquè considerava que la ciutadania no ho entendria. I al final no és tan complicat. Un pot ser honest i transparent i no cal explicar 50 lleis, només fer entendre que hi ha condicionants, competències que són municipals i altres que no.

Un infant de 10 anys ho va resumir molt bé quan va dir, en el marc de l’Agenda Urbana 2030 de Martorell,

Clar! És que qualsevol cosa que proposes pot ser bona per uns i negativa pels altres. Si tanques una fàbrica que contamina, però també deixes gent al carrer. I llavors la reflexió va ser: Com es prenen decisions per minimitzar els impactes negatius que tenen? Aquestes coses s’han de poder explicar. Si volem certes polítiques, aquestes tenen uns efectes que hem de valorar si podem assumir o no, i per segons quines propostes cal veure si tenim els recursos o d’on es poden aconseguir.

També ajuda molt haver-se adonat que ens cal treballar amb les comunitats. Perquè fins i tot aquell Ajuntament que digui que no està per la participació, sap que hi ha polítiques que no podrà implementar mai si no és amb la col·laboració de la ciutadania. 

Pots tenir polítiques de reciclatge o de civisme fantàstiques, però sense la implicació de la ciutadania no funcionaran. 

Crec que això comença a canviar, però a vegades ens falten les eines i a vegades ens perdem nosaltres mateixos, doncs iniciem un procés en un sentit i després n’iniciem un altre en sentit contrari. I acabem caient en contradiccions.

La clau és un canvi cultural, deixar d’entendre la ciutadania com a clients.

La ciutadania són els teus accionistes! I aquest canvi de xip és clau. Si caus en la lògica clientelar et començaran a exigir coses que potser no podràs donar perquè no tindràs els recursos necessaris. 

O comencem a fer partícips a la població del que estem fent a les administracions públiques o després ens trobarem gent que no se sent representada, major conflictivitat social… Al final, implicar la gent en la transformació de la seva pròpia comunitat és bàsic.

Algun exemple del que us ha ajudat?

A nosaltres una cosa que ens ha ajudat molt és treballar amb infants. Perquè tots aquells prejudicis que tenim amb els adults no els tenim amb els infants. Quan li demanes per exemple a un tècnic que expliqui el que està fent d’una manera comprensible per un infant, s’adona que pot canviar el seu discurs tècnic, i que si pots treballar amb els infants des del sentit comú també pots fer el mateix amb els adults. I això et treu la pressió d’alliberar-te de tecnicismes que potser no s’entenen ni són necessaris segons com.

L’experiència de treballar amb infants de molts tècnics, com fem amb els pressupostos participatius infantils o amb el Consell d’infants que intentem que participin de qualsevol pla que fem perquè aportin la seva visió des de la infància, és molt pedagògica. Perquè la manera d’expressar-se dels infants sense filtres, des de l’honestedat i la transparència et ressituen molt ràpidament, començant per dir les coses pel seu nom. I la gent surt del Consell havent experimentat un canvi!

Algún recurs que t’agradi especialment utilitzar?

El recurs és aquest, crear un cert vincle. Que hi hagi un diàleg honest, en què puguis explicar també les limitacions que tens com a tècnic, amb tota transparència al ciutadà. 

En tots els processos hi ha una part que se’ns escapa i que no acaba de ser mai ben bé el què voldríem que pot generar molta frustració si no hi ha aquesta honestedat d’entrada.

Al final no és una tècnica, però és que és la base.

Quan tu tens aquest diàleg, que en qualsevol moment ve un ciutadà i et pregunta, l’escoltes i li dones resposta, això genera una reciprocitat. Perquè si no la ciutadania pot tenir la sensació:

A mi només em preguntes quan hi ha un procés participatiu, però després quan s’acaba ja no m’escoltes, no? Al final la participació s’exerceix en molts moments, en molts àmbits, no necessàriament només en un procés participatiu organitzat. Qualsevol reunió amb una entitat, quan vas pel carrer i la gent sap que treballes a l’Ajuntament i et diu alguna cosa… tot això has de poder-ho canalitzar. 

La veritat és que moltes vegades això ens desborda amb qüestions on el departament de Participació no intervé, però és molt positiu, perquè vol dir que han vist en nosaltres un canal. Algú que escolta. I cal exercir-ho sempre. Que la gent sàpiga que sempre et podrà preguntar i sempre hi haurà una resposta.

Parlant de canals… com incorporeu els canals digitals?

Depèn. És molt diferent un canal dissenyat per una funció participativa molt concreta, dels canals en els quals la gent s’expressa lliurement com poden ser les xarxes.

Aquí cal veure en cada cas, però al final qualsevol comentari l’has d’escoltar, encara que no sempre s’expressi de la millor manera. Es tracta d’escoltar i anar més enllà de les formes perquè darrere sempre hi ha alguna cosa que val la pena escoltar. Al final la gent vol expressar, a vegades cert malestar i altres també inputs positius, i això t’ajuda a contrastar una mica més les coses que fas.

També cal distingir quan un canal digital permet una certa participació col·lectiva, un cert debat o quan promou que la gent només aboqui individualment. Perquè al final no és el mateix. La majoria de canals digitals promouen una participació molt individual i el resultat és molt diferent si és fruit d’una reflexió conjunta o compartida. 

També hem de fixar-nos com fem les preguntes. No obtindré la mateixa resposta si pregunto:

• Què és el més important per tu a Martorell ara? o..
• Què creus que és el més important per la ciutadania de Martorell? 

I la gent és conscient d’això i a vegades el que equivoquem és la pregunta.

Què has vist que fan altres que t'inspiri?

Jo vinc també d’experiències de la cooperació internacional… i per mi és una font d’inspiració sempre. Perquè és una realitat molt “impactant”, on sovint s’han d’aconseguir resultats a curt termini amb molt pocs recursos i això ha fet que la gent sigui molt creativa. 

Organitzacions com Metges sense fronteres, ACNUR, Amnistia internacional, GreenPeace… Porten molts anys d’experiència en certes qüestions, que evidentment les has d’adaptar i portar al teu terreny, però són molt inspiradores.

Em fixo especialment en Llatinoamèrica, on tenen una facilitat natural per treballar una comunicació planera que arribi a gent molt diversa, molt allunyada i que impacti. En aquest sentit, aprofiten també molt bé les eines digitals, segurament per les llargues distàncies que tenen, posant en comú i compartint molts continguts en obert de tot allò que fan (projectes, xerrades, exposicions, cursos), per facilitar que qualsevol persona se’n pugui beneficiar més enllà dels seus recursos. Afegint si cal un senzill videotutorial quan entres en un web que t’expliqui què hi pots fer i com. Ara nosaltres, arran de la pandèmia, comencem a incorporar com a costum enregistrar els actes que fem, però ells fa anys que ho fan. 

Es tracta de compartir coneixement. Tenen molta cultura de compartir en obert i això es tradueix p.e. en webs on han fusionat l’activitat d’entitats de tota Amèrica Llatina i el Carib en una única xarxa, en comptes d’haver de buscar-ho de web en web de cada entitat. Aquí fer xarxes tan grans ens costa. L’exemple del dia mundial de la salut de les dones neix justament d’una xarxa llatinoamericana de dones per la salut. 

I això una mica és el que vol fer la comunitat Participa, no? Sistematitzar i posar en comú, tot el munt de coneixement que ara tenim dispers, per facilitar-ne l’accés. En comptes d’haver de rebuscar en cada ajuntament les seves experiències si les podem trobar en aquest espai compartit serà molt més senzill.

No es tracta tant fer coses noves sinó d’organitzar tot el que ja fem i facilitar com abocar-ho per després poder-ho compartir amb la resta.