Sílvia Companyó Cots

Tècnica de participació i cooperació internacional, infància, adolescència i igualtat a l’Ajuntament de Martorell
scompanyo@martorell.cat • Linkedin

Parlem amb Sílvia Companyó Cots per conèixer una mica més qui és i què fa en l’àmbit de la participació a Martorell, què li funciona i què no tant, on s’inspira i allò que ha volgut compartir.

Perquè la participació? 

Vaig començar a l’Ajuntament de Martorell al 2004 com a tècnica de participació i cooperació quan tot just arrancava el boom de la participació. Jo venia del teixit associatiu, la cooperació internacional, d’estudiar periodisme i de treballar en premsa comarcal fins al 2004. Per mi ha estat un salt natural de la comunicació a la participació, perquè la base és la mateixa: escoltar, dialogar i donar veu a la ciutadania. Amb els anys he anat agafant més responsabilitat i ara porto també temes d’infància, adolescència, igualtat, agermanaments…

La Sílvia és… 

Jo diria que un tret que em defineix és que, per bé i per mal, soc un entusiasta. Això té la part positiva que és difícil esgotar-me, però també a vegades caic una mica en l’idealisme i em costa tornar a tocar de peus a terra. També crec que soc una persona bastant tastaolletes. Sento la necessitat d’estar constantment explorant, provant coses noves, contrastant… La monotonia i jo no ens portem molt bé.

De quina acció recent estàs especialment contenta?

A Martorell no teníem Consell de dones, ni regidoria com a tal, just arrenquem i ens calia mobilitzar dones de diferents àmbits per començar.
Arran d'una jornada pel dia de la salut de les dones (28 de maig) vam aconseguir a través d’uns tallers, una important mobilització de dones, tant des de la ciutadania com des dels diversos serveis de salut, educació. La participació en aquests tallers molt vivencials on podien compartir el que sentien, va portar a teixir complicitats i relacions entre aquestes dones més enllà del taller. I aquesta és la veritable participació, on a més de contribuir, es crea comunitat, es fa tribu. És tenir aquests espais on un participa, però també on se sent reconfortat, que forma part del grup. La pandèmia va posar en evidència aquesta necessitat i és molt esperançador veure com molts professionals s’han adonat que no es pot deslligar la participació d’aquest treball comunitari.

Estic especialment satisfeta perquè tot això és fruit d’un treball que no es veu, que vas teixint sense acabar de veure la peça acabada fins que… Ostres! Ja tenim feta la xarxa!

Sembla una bona estratègia…

Tu pots tenir molt èxit en una activitat puntual, però després surts al carrer i tot continua igual. En canvi, quan surts de l’activitat veient que el que ha passat sí que té transcendència fora i que es van teixint complicitats entre persones que abans no es coneixien, experimentes aquella sensació que… Buà! Això sí que ha funcionat. No calen gaires més valoracions, ho vius i ho veus.
Es tracta d’oferir a la gent el que necessita quan ho necessita. A vegades hi ha propostes que no funcionen perquè no encaixen amb “el seu moment”.

Algún truc?

Una cosa molt senzilla que no costa diners. Crear aquests espais de confiança i començar amb petites dinàmiques per trencar el gel que ajudin a posar el grup “en sintonia”. A vegades anem massa “de cara a barraca” perquè anem apretats de temps.

La gent no ha entrat a la sala que ja els estem preguntant: ¿Com vols el Martorell de demà? 

Passem massa de cop, de zero a cent. I els resultats serien molt diferents si creem aquest “in crescendo” a poc a poc. I cuidar petits detalls. Vols un cafè? Un got d’aigua? Que l’espai sigui agradable… En la nostra experiència la gent respon molt bé i molt ràpidament.

A quin col·lectiu us costa més arribar?

No és tant un col·lectiu sinó la dificultat de gestionar la diversitat. Hi ha certes incompatibilitats de dinàmiques, d’horaris, barreres simbòliques… Passa amb persones nouvingudes, però també amb els joves, la gent gran… En tots aquests casos, no participaran si primer no has trencat alguna d’aquestes barreres, anant-los a buscar als seus “llocs naturals”, allà a on ja hi són. En el cas de les persones nouvingudes, anem als cursos de català, on tenen unes relacions de coneixença, uns referents que fan de pont, i on s’acaba connectant l’aprenentatge de la llengua amb les possibilitats de participació. I en el dels joves també entrem a poc a poc, potser a través d’una activitat que ja fan, creant un clima de confiança.

Però el principal repte que tenim en la Participació és, en realitat, intern. 

Què vols dir? Quin és el repte? 

És molt complicat fer permeable els canvis en l’estructura i maneres de funcionar de l’administració. Perquè després de demanar la implicació a la gent, a vegades les formes de fer de l’administració sovint no encaixen amb el que s’espera. O quan caiem en contradiccions, perquè iniciem un procés en sentit contrari del que acabem de fer. Arribar a la gent és un tema de temps i recursos. En canvi, la capacitat de modificar el sistema o com funcionen les administracions, des de l’àmbit municipal, és mínima. I aquí és on per mi hi ha més frustració.

I com hi responeu?

Una de les coses que ajuden és ser honest i dir fins on podem arribar i fins on no podem. No demanar a la gent “Com vols Martorell demà?” sense dir-li que hi ha qüestions que no depenen de l’Ajuntament. Si volem certes polítiques, aquestes tenen uns efectes que hem de valorar si podem assumir o no, i per segons quines propostes cal veure si tenim els recursos o d’on es poden aconseguir.

La ciutadania són els teus accionistes!

La clau és també un canvi cultural, deixar d’entendre la ciutadania com a clients. Si caus en la lògica clientelar et començaran a exigir coses que no podràs donar perquè no tindràs els recursos necessaris. Cal fer partícips a la població del que estem fent a les administracions perquè si no ens trobarem desafecció i més conflictivitat social.

Algun recurs que us funcioni especialment?

En clau interna, a nosaltres ens ha ajudat molt treballar amb infants, amb els pressupostos participatius infantils o amb el Consell d’infants sobre qualsevol dels plans on ells també aporten la seva visió. Perquè quan li demanes a un tècnic que expliqui el que està fent d’una manera comprensible per un infant, s’adona que pot canviar el seu discurs tècnic, i expressar-se des del sentit comú. I aquesta claredat ajuda a ressituar-se molt ràpidament.

I en clau externa el que ens funciona és crear un cert vincle. Mantenir un diàleg obert amb la ciutadania i evitar que se senti instrumentalitzada només quan ens convé. Al final la participació s’exerceix en molts moments no necessàriament només en un procés participatiu organitzat. Qualsevol reunió amb una entitat, quan vas pel carrer i la gent et diu alguna cosa… tot això has de poder-ho canalitzar. 

Parlant de canals… com incorporeu els canals digitals?

A vegades els canals digitals i les xarxes encara més promouen que la gent aboqui en clau molt individual, però més enllà de les formes darrere sempre hi ha alguna cosa que val la pena escoltar. I no es tracta tant dels canals sinó com els usem i de quina manera preguntem. 

A vegades el que equivoquem és la pregunta. No obtindré la mateixa resposta si pregunto:
Què és el més important per tu a Martorell ara? o.. Què creus que és el més important per la ciutadania de Martorell? 

Què has vist que fan altres que t’inspira?

Jo vinc també d’experiències de la cooperació internacional… i per mi és una font d’inspiració sempre. Perquè és una realitat molt “impactant”, on sovint s’han d’aconseguir resultats a curt termini amb molt pocs recursos i això ha fet que la gent sigui molt creativa. 

Em fixo especialment en Llatinoamèrica, on tenen una facilitat natural per treballar una comunicació planera que arribi a gent molt diversa, molt allunyada i que impacti. En aquest sentit, aprofiten també molt bé les eines digitals, segurament per les llargues distàncies que tenen, posant en comú i compartint molts continguts en obert de tot allò que fan (projectes, xerrades, exposicions, cursos), per facilitar que qualsevol persona se’n pugui beneficiar més enllà dels seus recursos. Afegint si cal un senzill videotutorial quan entres en un web que t’expliqui què hi pots fer i com. Ara nosaltres, arran de la pandèmia, comencem a incorporar com a costum enregistrar els actes que fem, però ells fa anys que ho fan. 

I això una mica és el que vol fer la comunitat Participa, no? Sistematitzar i posar en comú, tot el munt de coneixement que ara tenim dispers, per facilitar-ne l’accés.

Tags: Ciutadania Activa, Agenda 2030,